Ser actor

De tant en tant, crec que tots els que ens preparem per ser actors i actrius, i els que ja ho són de ple dret, ens hem fet aquesta pregunta: "per què vull ser actor/actriu?" Ho fem perquè els actors són "les breus cròniques del temps: després de morir és millor que tinguis un mal epitafi que una crítica dolenta d'ells mentre eres viu"? Vàlga'm Déu, Hamlet, ni pensaments! Per mi seria arrogant i pretensiós pretendre això. Al màxim que es pot aspirar és a despertar les consciències d'alguns espectadors, però tot i això, l'efecte és mínim. Emocionar i commoure, bufff!!! què difícil és, però si de cent persones al pati de butaques, cinc o sis surten revolucionats i amb l'esperit ple, havent après del que els hem intentat comunicar, doncs, òndia, donem-nos per satisfets!!!

Sé que hi ha actors que, ja abans de ser-ho, mentre es preparen, se'ls pugen els fums al cap i es creuen que són el millor que s'ha descobert des de la roda i el foc. Ho he vist al Cole del teatre, veiem cada dia als diaris i a les notícies les extravagàncies dels famosos, i, francament, són gent que no entén per res el que vol dir ser actor: comunicar, commoure, fer pensar, fer més savis als qui ens veuen actuar. Si es vol ser actor, un ha de ser, per damunt de tot, humil. Desenganyem-nos, els qui fan que el món rutlli tenen infinitament molt més mèrit que nosaltres: pagesos, pescadors, psicòlegs, metges, paletes, voluntaris de mil i una ONGs... Què podem oferir al món si ens hi comparem? Tothom trobaria a faltar un metge, però a un actor? Ho dubto molt.

La nostra és una altra tasca: el compromís amb la cultura, el portar a escena l'ànima humana, explorar-la i vèncer pors i intentar que l'espectador venci les seves. Portar el que ens remou per dins i fer-ho visible, encara que no ho volguem acceptar, ni nosaltres, ni l'espectador. I és clar, és molt més difícil vèncer les nostres pors com actors per comunicar-les que pels espectadors assumir-les. Al capdavall, si l'espectador vol, en sortir del teatre o del cinema, o parar la tele, se'n pot oblidar del que ha vist si li ha causat malestar. Però nosaltres... ai!!! Quan de patiment hem de passar fins arribar a l'acte últim de comunicació. Que difícil ens és "Acomoda(r) l'acció a la paraula i la paraula a l'acció (...) sense sobrepassar la modèstia de la natura: perquè sobreactuar s'allunya del propòsit de l'actuació, la fi de la qual, ara i abans, era i és ser un mirall de la natura."
Quants cops no hem experimentat la frustració quan ens corprèn el sentiment de que no tirem endavant, de que no sabem com donar el pas següent i no sabem per què? Porto només tres anys estudiant teatre, preparant-me per ser actor, i encara fent les poques classes que la butxaca em permet, però ja he experimentat aquesta sensació. Recentment he arribat a la conclusió que quan tenim la sensació d'estar tirant enrere, de no avançar, en realitat tot és fruit de la nostra psicologia: ens quedem al mateix lloc fins on hem arribat treballant, i quan ens costa donar un pas endavant, psicològicament ho traduïm com haver fet un pas enrere. Però com dic, no ens hem mogut del lloc. Amb pràctica i esforç, el pas s'acaba donant. Qui m'havia de dir a mi fa tres anys que estaria on estic avui com actor! Sé que d'aquí un temps el que ara em sembla impossible, haurà esdevingut possible. El més important és el compromís amb la feina, deixar que tot flueixi (cosa no tant fàcil com sembla però que crec que tots hem experimentat a Horta) i, així, pas a pas, tot va arribant. Fem camí com actors, un camí que mai s'acabarà, i això és el que fa tan fascinant aquesta feina.

Bé, m'adono que estic arribant a la fi d'aquestes reflexions i la pregunta no ha rebut resposta. Per què vull ser actor/actriu? Tot és massa difús, i no crec que hi hagi una resposta clara: per viure altres vides que no podré viure? Per expressar tot el que duc a dins i la civilització no em permet treure? Per...?

Hi ha tantes respostes com estudiants i actors/actrius professionals. I serà un aprenentatge de per vida. I estic content de que sigui així.

Jordi.