Entra a l’aeroport amb un neguit fi passejant-li per l’ànima. Quinze anys, quinze, des que va travessar l’asèpsia fredosa de terminals, punts de control, check-ins rera check-ins, botigues duty free i bars i restaurants de plàstic. Tot ha canviat, segurament, però no tant com perquè la seva memòria no pugui establir comparances. Porta una bossa verda, una cartera de mà, i l'expectativa d'unes coneixences que espera siguin agradoses. Quatre anys enrera, cinc, o més potser, ha conegut gent bona i dolenta, personalitats llefiscoses, xulesques, pacients, pesaroses amb la seva xerrameca buida i ha fet un amic que ja és de l’ànima i al que troba a faltar. Enveja la seva vida, la de l’amic actor que ha triomfat amb sana mesura, conservant la intimitat i fent vida i mantenint dona i filla gràcies als honoraris que rep per l'exercici de la seva professió. "És el millor del món, quasi'n dena, Jordi". Fa por, a voltes, ser actor, o preparar-se per ser-ho, tant i més i tot que l'aventura de dos dies que fa ja dos mesos quasi bé va decidir-se que emprendria ara, a mig setembre. Recloure’s en la seva cambra no ha estat mai el seu modus de vida. Qui sap quines personalitats se li faran presents d’aquí uns minuts o hores.
Arriba al primer punt i, en arribar a l’aparell detector de metalls li fan treure monedes, el cinturó, una part de la seva intimitat. Res indigne, però una llauna. El nou ordre mundial, ara ja arribant al deceni d’existència, con qui diu, ho exigeix. No du mòbil, és un lliga’m esclavitzador. On va no el necessita, segurament. Passa el control, camina i camina fins la porta de sortida, franquejant un últim punt de control. Comença a mirar pels bancs plens majoritàriament d'ètnies no europees. Res sembla indicar que hagi arribat la gent que no coneix. S'adona que ho ha deixat tot en mans de la confiança de reconèixe'ls, tot i que no en coneix les cares, només d’un parell de les noies. S’asseu, s’aixeca, volta, mira el rellotge. Els bancs es van omplint de gent, l’hora de partida s’acosta, la gent es posa a la cua, ell s’està a un costat, buscant una i altra vegada les dues cares que li serviran d’indicador de l’arribada dels lletraferits. Els minuts passen, passen, passen, la gent arriba, arriba, arriba. S’haurà equivocat de dia? El neguit s’eixampla en veure que ningú fa acte de presència. I aleshores veu la cara de l’Anna, envoltada de vuit persones més. "Em sembla que és aquest", diu una de les noies. "Sí, sóc jo". Es presenta, es presenten. Pere, Maria, Mercè, Anna, Sara, Juan Carlos, Rosa Maria, Manuel, Montse. Molts noms, moltes cares. Hi haurà temps per familiaritzar-s’hi a base d'interpel·lacions dels uns i dels altres. De tant en tant haurà de preguntar.
I llavors entren a l'avió, s'enxoven en un vol de low-cost. Els del costat semblen ser parella. Ell és un bromista nat, pel que es veu. Les converses flueixen, flueixen. I les bromes per passar l’estona amb una grandaria de tres hores. Un mes i mig sense ploure i ensopeguen una tempesta salvatge. La torre de control no dóna sortida. Més temps per anar fent-se amb ells i elles.
I el vol per fi s’enlaira i fan cap a Dublin, la pàtria de Joyce, de Wilde, dels grans, que el van acompanyar en els dies ja llunyans dels estudis a la facultat. Ha passat un estiu avorrit i ell, tan curiós, ha decidit no mirar-se massa coses de la història de la ciutat. Tot plegat, seran dos dies, no hi haurà temps. Serà un tast, si li agrada ja hi haurà temps d'anar-hi amb més calma. Potser. Només sap que hi ha el llibre de Kells, estatues de la Molly Malone, de Joyce, que la ciutat segurament serà una urb potser tan salvatge com Barcelona.
I s’equivoca. El taxista fa honor a l’hospitalitat irlandesa. La compleix amb escreix. Sí, s’ha equivocat. Tot i ser molt de nit, comprova el que el bon home que els du a l’hotel reitera 80 vegades. Dublin és una ciutat petita, minúscula. Allà hi ha el Parlament Britànic, amb finestres tapiades perquè els irlandesos no el fessin a miques en temps pretèrit. Els carrers són, al centre, d'una sola direcció. S'ha de donar voltes per anar en línia recta, paradoxalment. Hi haurà un partit de futbol gaèlic el diumenge. Caram amb l'amabilitat irlandesa. La Maria dirà: "els anglesos, amb aquella cara de constipats", de restrenyits, suposo que voldria afegir, són uns antipàtics. Diumenge s’haurà adonat que el tracte dispensat als turistes és tan calent com el temps és fred. Hi haurà plujes, plojims, calabobos, xiri-miris, aigua fineta que no els deixarà en dos dies. Ara el paraigues, ara no. La Rosa Maria en compartirà un amb ell, el gegant del pi, un de blau comprat a Nova York. Són gent viatjera, els envejo. Islàndia, Roma, Uzbekistán, Egipte. Ell també ha estat a Egipte. A l'hotel els rep en Josep Maria, de parla marcadament gironina, i l'endemà coneix la Neus i la Marta, d’accent també gironí. Viu a Badalona, ha estudiat farmacèutica i ell li endevina que ha estat a Egipte pel collaret amb el seu nom en egipci. Un any enrera ell també hi va estar, a Egipte, amb gent també desconeguda, que a hores d’ara ha seguit la seva vida. Probablement no els tornarà a veure. Però la companyia d'ara li va revelant esperits amb els que l’uneix l'amor als llibres, la cultura, la vida. Tots treballen, l’una és bibliotecària, l’altre professora de música, l'altre d'història de l'art i de literatura. Un altre fa mòduls, el Pere viatja a l’estranger per qüestions de feina. Comparteix habitació amb ell i durant uns tres quarts d’hora l'impedeix d'agafar el son amb els seus roncs, lleugers, però roncs al cap i a la fi. Va fer mal fet, de no agafar els somnífers. Té el son pesat però a Egipte no va necessitar ajuda per adormir-se cada nit i encarar els dies amb energia. Avui no està prou cansat, demà la caminata serà important, o això li sembla al Pere. Millor, la segona nit dormirà pla.
L’esmorzar de l’hotel és o bé monstruosament anglès, tot i estar a Irlanda, o continental. S’atipa de torrades, cereals, croasants. Acaben i tots comencen el peregrinatge al centre de la ciutat. Les converses s'inicien animadament. Molts d'ells ja es coneixien, quasi bé que és l’únic que no en sabia res de ningú. I passen pel davant d’una llibreria. S’hi atura, però el grup va avançant. Ja hi haurà temps per entrar-hi. O potser no. “Espero que entrem en una llibreria”, diu. Són un grup de lletraferits, con poden no entrar en una llibreria? A l’aeroport la Rosa Maria li va dir que sí, que hi entrarien. Els tres viatgers que van arribar en un altre vol van poder gaudir de la ciutat al seu aire i entrar, ells sí, en una llibreria. Tres persones fan de passejar lleuger. Tretze fan que la caravana s’aturi potser més del necessari. I visiten la casa de Wilde, la seva estàtua, el Trinity College amb el seu Llibre de Kells i la “Long Room”, amb llibres que d’un moment a l’altre s’esfondraran fets a miques, de tant vells i poc protegits com estan.
La gent comença a estar cansada. És hora de dinar. Són a Irlanda i entren en un italià. Per matar-nos a tots, ha, ha! Demana una pizza i formatge amb xampinyons. Serveixen aigua amb una rodanxa de llimona, característica dels restaurants d’allà, siguin italians o irlandesos. A la nit soparan en un bar molt chic, o això diu el seu nom, amb la música cada cop més alta. Un d’irlandès, de pura cepa, i l’aigua també està allimonada.
Es parla de viatges i al seu costat comencen a parlar de la mort. Luctuosos. N’hi ha que estan con una mica obsessionats amb visitar un cementiri i un pub que hi ha al costat. Surt en la novela que ha sortit d’excusa per reunir-los en aquest viatge. Glavestin, es diu. Han d’anar a veure un cementiri i ara parlen dels que hi estan a sota. Fora tabús, si és clar que sí. Ell s'estima més parar l'orella a les converses de viatges, però no pot evitar donar el seu punt de vista quan es parla del més enllà. Hi creu. Res té sentit si no hi ha quelcom més un cop ens enterren. Quina bestiesa, diu algú. No ho és pas, cap bestiesa, opina ell. I d'aquí a la ètica. I parla de la seva vida, amb mesura, amb precaució. Comencen a albirar-se amistats. Si en fa de temps que no parla amb gent intel•ligent! Tot ha estat banalitat, en els darrers temps. L'amic mai no hi és, i era amb ell amb qui disfutava analitzant la cultura i criticant-ne la manca en la vida contemporània. Hi ha dues psicòlogues al grup. I al cansament s'hi comença a enganxar un aire d'humanitat i de bondat que fa temps que no recorda. A alguns ja se'ls pot imaginar en la vida quotidiana perdent els estreps, enfadats, però a d’altres se li fa difícil visualitzar-los amb cares llargues i hostils. Són, per damunt de tot, bones persones. No es pot dir el mateix d’altres que en ocasions passades han empastifat la seva vida amb posats arrogants, monstruosament vanitosos, fatxendes. El seu ànim encara conserva l’olor putrefacta d’aquells esperits mancats d’humanitat, i per això és que, potser, ara rep aquelles personalitats lletraferides com aigua de maig enmig del desert. Potser en acabar el viatge haurà encetat amistats que només l'invisible mà del temps dirà si es fan duradores o no. De voluntat no n’hi mancarà, un cop a casa, la casa on el seu esperit es marceix sota el pes d’una quotidianitat esllanguida i plomífera. Ha escapat a un lloc que se li antulla tan proper com Barcelona. El vol ha estat barat, l’hotel també, la ciutat que els ha acollit és ample, espaiosa, neta, amable, verda, encara que plujosa. Tot i que no hi viuria pas, perquè el clima es va ficant a l'ànim i sent com el va aixafant una mica. No és la melangia que havia sentit a parlar que es filtrava a Irlanda, però és una sensació de diumenge perpetu. És que és diumenge, pensa, potser a tot arreu són iguals. Perquè el dissabte a la tarda i a la nit bulleix amb una vida que feia temps que no veia. Milers de persones s’atesten als pubs, les noies van extremades, algunes d’elles dubta de si són prostitutes i el Josep Maria li assegura que no. Han entrat en un pub on hi ha dos cantants amb les seves guitarres encomanant el seu entusiasme jovenil a l’audiència que els segueix picant de mans i cantussejant la lletra de les cançons. El volum comença a estar massa alt, ha de sortir. Els carrers adoquinats l’esguarden mentre la gent va amunt i avall. Tiren amunt i fan temps fins que arribi la part del grup que els ha deixat fa unes dues hores. N’hi ha que han anat a refer-se a l’hotel. Ell, tot i que les cames li fan mal, decideix seguir passejant en companyia de tres de les noies i un dels nois. Miren de trobar una llibreria oberta però els és impossible. Tot està tancat, colla d’avorrits que són, els irlandesos. A les sis ja quasi tots els comerços estan tancats. I no ha sucumbit a la febre del souvenir. Els records de les botigues li semblen kitsch, i no en compra. Només fa el dispendi d’una sudadera de color blau amb caputxa incorporada. “De psycho-killer", fa broma. I quatre postals del llibre de Kells. “Anirem a veure una llibreria”, però sembla que no serà possible, tot i que li asseguren que demà en trobaran una d'oberta. I l'endemà visiten la catedral de San Patrici, que se li fa una mica decebedora. És petita, per ser tan famosa. Bonica, però molt minúscula. I és impossible anar a una llibreria. No podrà anar a la caça i captura de llibres difícils de trobar. Els llibres l'envolten a casa seva, a l'habitació, i ja pensa en anar a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Quina dèria, que li agafa, de cop i volta. Es va estar, ara fa uns dies, fent llistes de llibres importants i no tan importants que vol llegir. Fa anys un pensament no el deixava: el de que es moriria sense haver llegit una pila de llibres importants o interessants. És ben bé un lletraferit, tot i que llegeixi a poc a poc i a vegades tingui la sensació que és estúpid per no entendre segons quines coses. Però suposo que tots ho som, poc o molt. S’haurà adonat, quan s’acabi el viatge, potser per primer cop en molt de temps, que tots ho som, de ridículs, en petita mesura, i que l’important és saber-se riure del que a un li passa. Per primer cop el sentiment de no ésser jutjat fora de l’espai on juga al joc teatral se li fa palés. Una societat plena de gent molt perfecta, ha tingut la sensació en els últims deu anys. Els joves s’enriuen del que surt de la norma, i et jutjen. M'han estat jutjant durant deu anys. Des que va deixar la universitat, potser, que no se sentia tan lliure. I encara s'hi voldria sentir més. Quan fa d’actor venç les pors, i s’oblida dels judicis. Però essent un personatge té llicència per ser ridícul, doncs no és ell mateix. I s’adona ara que tampoc ho és quan deixa que els judicis vanitosos dels altres li dictin el què ha de fer i sentir.
A la tarda és ja l’hora de veure el cementiri. “M’hi hauria estat tota la tarda”, dirà el Josep Maria l’endemà. I s'hi estan segurament una hora. Passejen per entre explanades immenses on tres mil creus assenyalen el lloc de l'últim descans de milers d'irlandesos. Hi ha la tomba de Michael Collins plena de flors. I la de dotzenes de soldats morts en guerres contra els anglesos i a Sud-Àfrica. Tot i la seva aprensió als cementiris no l’embarga la tristor. Fins i tot l’amara un sentiment d’una pau estranya. Passen pel costat d’una porció del cementiri on el vent i la pluja ha fet torçar moltes tombes. El terra és potser massa esponjós, és fàcil que els elements deixin sentir la seva presènica empenyent les làpides. I passen pel costat d'un arbre d'arrels gegantines. Una d'ella té forma de cos humà, diuen alguns, tot i que d'altres diuen que hi ha massa imaginació, per veure allò. I el Josep Maria acosta l’orella a l’arbre per sentir les històries que l’arbre té per explicar. I llavors entren al pub dels enterradors, d’il•luminació tèbia, con tots els pubs. I escriuen en un llibre de visites i ell, abstemi com és, i temerós de l'efecte que l'alcohol pugui tenir sobre el seu cos que no hi està acostumat, tasta la cervesa. Li agrada, la Guinness. I l’endemà dinant abans d’anar a l’aeroport fa un altre tast d’una cervesa rossa. Ha vençut una por que feia molts anys que tenia. Ara ja sap a què atindre’s, en el pròxim viatge.
Deixen el pub i se separen en dos grups. La nit els va embolcallant i fan la reserva per sopar. Riuen molt amb l'amabilitat de la Montse al telèfon insistint que el sopar és de menjar típic irlandés. "I no hem anat a una llibreria". Quina obsessió, però no és l'única. La Rosa Maria està molt animada i fa recompte de les obsessions dels viatgers: ell vol una llibreria, ella trobar llavors de trèvol, la Mercè veure la Reina de les Tartes i una biblioteca. I alguna que altra més. Entra en un supermercat i descobreix que no sap la paraula "trèvol” correctament. Quan la Rosa Maria troba les llavors sabrà que se’n diu “shamrock”, i mirant els menus, un tou de paraules de menjars irlandesos dels que no en sabia la denominació. Descobrirà què són alguns d’ells a l’avió de tornada, quan entauli conversa animada amb una parella d’irlandesos que va a Barcelona en visita turística de cinc dies.
I diumenge al matí la Mercè es troba que no, la Reina de les Tartes no és la pastisseria que buscava, però quasi tothom compra algun pastís. El borden, els irlandesos. Con els anglesos. Va menjar bé, aquells tres mesos de felicitat que va passar a Anglaterra ja fa quinze anys, quan era despreocupat i no l’amoïnava el futur. Tothom fa un tast dels pastissos de l’un i l’altre. I visiten un jardí amb una dibuix fet a la gespa i s’encaminen a un altre jardí. Quatre dels viatgers, ell entre ells, han de començar a fer via, que surten amb un vol més aviat que la resta. La Neus i la Marta decideixen estar-se mitja hora més amb l’altre grup. I els altres dinen en un petit pub, i a l’Anna li agafa la tristor de no haver pogut tastar el típic estofat irlandés. Això rai, el Josep Maria diu que si troba la recepta el pot fer un cop siguin a Catalunya.
Diuen adéu a l’hotel on ha passat mitja nit sense aclucar l’ull i on ha estat acompanyat la segona nit de la sorpresa de sentir el Pere parlar entre somnis. El taxista és, com no, molt simpàtic, i els du a l'hotel i a l'aeroport, on hi troben un fotimer de gent i el Josep Maria ajuda un noi català a treure el bitllet. S’asseuran junts a l’aviò i ell al costat dels dos turistes irlandesos, amb la Neus més endavant i la Marta al seu davant a l'esquerra. Es troba aconsellant als irlandesos sobre els llocs que han de visitar, ell, que no és de Barcelona. I preguntant-los coses sobre Irlanda, i compartint amb ells la seva feina, els seus gustos, descobrint que no, els irlandesos tampoc s'han llegit l'Ulisses, tot i celebrar un dia al recorregut d’un dels seus protagonistes. La Marta se l’ha comprat a preu de ganga i a ell li entra la curiositat, un cop descansat a casa, de llegir-lo. Ho intenta pèrò ja veu que és una feina àrdua. I el noi va dient, “Ah, sí? Ah, sí?", quan ell els parla de la vida a Barcelona, de la lletjor de Madrid, on ells han estat fa un any, dels llibres que li agraden. Se sent temptat de donar-los el seu mail, però no ho fa. No en tindrà resposta, i és normal que així sigui, segurament.
S’acosta l’hora d’arribar. Fan tard 45 minuts, i degut al canvi d'hora no podrà agafar l'últim tren a casa. Haurà d'agafar un taxi. La broma li costarà 60 o 70 euros, proporcionalment més car que el viatge en si mateix. Si n’hi ha de gent bona, la Montse li oferia casa seva per passar la nit però ella agafa el següent vol. Parla d’això amb la Marta, que li insisteix en que es compri un cotxe, i li pregunta si li ha agradat el relat de "Dublinesos" que ha acabat a l'avió. Li diu que sí, i li parla del "Retrat de l'Artista Adolescent", que s'ha llegit dues vegades. S’estaria hores parlant de llibres i de cinema però hi haurà de ben segur altres ocasions per fer-ho, en alguna tertulia literària o en una altra sortida. És una noia molt maca, pensa, de caràcter i com a dona. I se l'imagina posant-se vermella quan llegeixi això, tal i com s’hi va possar el dia anterior al restaurant italià ara no recorda per quin motiu.
I arriba a casa, i l’endemà comença a processar dos dies que s’han fet curts en companyia de dotze ara ja nou amics.
