Al·leluia (1)

"Una lagrima en la mano,"
Les llàgrimes rellisquen per la galta esquerra, mentre els ulls s'humitejen, de dolor, de ràbia, d'alegria, d'emociò. Tan de bo pogués conservar-les totes, per rememorar així tot el dolor del que vaig aprendre i el plaer mereixedor de ser reviscut.

"un suspiro muy cercano,"
8 anys d'un sospir que, encara que llunyà, el sento molt a prop, més fins i tot que quan estava al meu costat.

"una historia que termina,"
Res acaba mai. Al cor sempre es duen fiblades i carícies.

"una piel que no respira,"
N'hi ha de molt cultes, però no transpiren res ni la seva pell es mou, perquè les emocions de l'art no els commouen, són una excusa per fer saber al món com en són de cultes i fatxendejar. No han après res, no han après que la cultura no és un producte, és una eina per fer-nos millors i obrir la nostra ment. Inútils! Morts en vida!

"una nube desgarrada,"
L'aire malvat desfà la imatge que el núvol formava i feia somriure un nen.

"una sangre derramada,"
Les lleis de la natura fan que el feble sigui víctima del fort. Tan de bo els homes no haguessin après a fer el mateix. Un animal és el més pur que hi ha perquè vessa sang només per necessitat.

"aleluya."

"Gritos mudos que suplican,"
L'angoixa i el desesper tenen por de sortir perquè la feblesa s'ha de mantenir en secret. Gràcies, Horta, on l'autocompassió no va tenir cabuda, només l'emoció pura, i no vaig haver de suplicar, perquè vaig ser acceptat.

"una tierra que palpita,"
Amb els teus fruits i valls i muntanyes, amb tot el que forma el Cosmos, ja ens fas palpitar.

"la sonrisa de un recuerdo,"
Records aturats en el moment en el que la felicitat va entrar com una brisa inesperada dins de l'ànima. Allà esteu, somriures del gran riu irlandès amb cos de nena. Res m'ho podrà treure mai, encara que tu no ho sàpigues.

"la mentira de un te quiero,"
Un "t'estimo" mai hauria de mentir.

"unos cuerpos que se anudan,"
I unes ments que també ho fan. Tan de bo fossin nussos eterns.

"una niña que pregunta,"
La innocència de descobrir el món. Per què deixem de preguntar quan creixem? Sabem que no rebrem quasi mai respostes, però l'home no forma part del Cosmos per deixar d'interrogar-se sobre ell i els estels infinits. Conservem la puresa de la pregunta d'un nen o una nena, perquè és el que ens mantindrà vius i apassionats.

"aleluya."

"Mil silencios de un olvido,"
Només hauríem d'oblidar el dolor i rellegar-lo al silenci.

"un amor que se ha perdido,"
Content d'haver-ne perdut alguns, perquè no hi havia amor, trist a vegades fins el dolor extrem si deixo que m'envaeixi la pèrdua d'altres on sí n'hi va haver, però ningú pot viure amb el dolor constantment. Ens trobarem algun dia, i llavors tot allò que va ser bo omplirà el tresor de les nostres experiències al llarg de la vida.

"tres guirnaldas en el pelo,"
Et fan més bonica, i amb això ja en tinc prou.

"el aliento de unos besos,"
Petons sincers i d'amor, només aquests perduren. Encara que només fossin en una galta, amor que mai sabrem si hauria pogut ser.

"el perdón de los pecados,"
Amb el temps quasi tot es perdona, si se sap on està qui et va fer mal i on ets tu en el camí de la vida. A vegades la llàstima és el nom del perdò.

"unos pies que estan clavados,"
I encara no hem aprés.

"aleluya."

"La razón de la locura,"
Potser millor no esbrinar-la, perquè l'abisme et pot tornar la mirada, i ens hauríem de fer una màscara per mirar-nos al mirall.

"una luz de luna oscura,"
La teva companyia, resplandeixi o no la lluna, ja m'omple de llum.

"unos ojos en la noche,"
D'alegria o tristesa, entelats pel plor, el fum o el cansanci, al voltant d'una foguera plena de companyonia.

"una voz que no se oye,"
Tard o d'hora la veu que ara està callada ha de parlar.

"una llama que se apaga,"
Hora d'anar a dormir, estem cansats.

"una vida que se acaba,"
Hi ha vides que s'acaben anys i anys abans que la mort les vingui a buscar. Causen més tristesa que una vida de passiò i d'entrega que ha arribat al seu final.

"aleluya."

"Sombras sobre luces en la clara oscuridad
de este mundo absurdo que no sabe adónde va,"
Sense una ombra no hi hauria llum, i, tot i que no sabem on anem, encara hi ha esperança pel futur.

"aleluya, aleluya, aleluya."

"Una madre que amamanta,"
No us sé veure fent-ho, però quasi totes ho heu anat fent, en els darrers anys!

"tengo seca la garganta,"
Un glop o dos d'aigua honesta suavitzen el lloc on es deposita el desamor.

"el color de un tiempo abierto,"
El demà està ple de colors, encara que no podrem evitar els foscos.

"un mañana siempre incierto,"
I per més patiment que a vegades ens produeixi l'angoixa de no saber què vindrà, és bo que no existeixi el destí.

"el sudor en una frente,"
Les malalties són una prova que Déu és imperfecte i per això mateix viu dins de cadascú de nosaltres.

"el dolor de aquella gente,"
Un 11 de setembre que em va destrossar el cor. Que l'infern se us endugui, als qui ho vau aplaudir! No mereixieu que el que us dóna vida es digui cor!

"aleluya."

"Una llaga que se cierra,"
N'hi ha que mai es tanquen, tanta és la força de l'amor que se n'ha anat. La majoria pretenem que se'ns han tancat les llagues, però sabem que no és així. Però és clar, "la nostra és una era tràgica i refusem viure-la tràgicament", hem de "viure i aprendre" per tirar endavant.

"una herida que se entierra,"
Però que de tant en tant resorgeix de la mare terra en la soledat de la nostra tristesa íntima.

"unos labios temblorosos,"
De por davant la vinguda del que intuïm serà un amor que perdurarà.

"unos brazos calurosos,"
De la teva humanitat.

"dos palabras en la arena,"
Cadascú escull el que és més important per ell o ella.

"una ola se las lleva,"
I les deposita al fons de l'oceà, on tots els nostres anhels i pors romanen invisibles.

"aleluya."

"Un reloj con treinta horas,"
Només amb el temps fora del temps seria possible allargar els moments quotidians o íntims d'alegria.

"el cartel de NO FUNCIONA,"
I en canvi, el van escollir per quatre anys més, i mira en quin desastre estem empantanegats!

"una piedra en el vacío,"
L'abisme insondable, ho confesso, em causa quelcom molt semblant al pànic i l'horror.

"otra piedra en el sentido,"
Per això quasi mai veig les notícies.

"una lluvia en el alma,"
De por, d'alegria, de foc, de tot el que em fa humà.

"un incendio en las entrañas,"
Quan l'amor se'n va.

"aleluya."

"Unos pasos sin destino"
Confusiò, sovint quan arribem a la meitat de la nostra vida.

"por cuarenta mil caminos,"
I més i tot!

"un acorde disonante,"
Si un s'hi esforça, pot fins i tot ser bell.

"nueve infiernos sin el Dante,"
Vas ser injust amb alguns que vas condemnar!

"unas flores en mi tumba,"
Un símbol que aprecia la meva ànima ara en el buit i que diu molt de tu.

"siempre nunca, nunca, nunca,"
Si res acaba mai, arriba mai allò més important? L'he tingut a tocar dels dits però sempre se n'ha anat.

"aleluya."

Gràcies per tot això i més.

Paranoia

"La paranoia, en alguns aspectes, crec jo, és un desenvolupament modern d'un sentit arcaic i antic que els animals carn de cacera encara tenen d'estar essent observats. Vull dir que la paranoia és un sentit atàvic. És un sentit que ha perdurat, que teníem fa molt temps, quan érem - els nostres avantpassats eren - molt vulnerables als predadors, i aquest sentit els diu que els estan observant. I probablement els està observant alguna cosa que els vol caçar..."

Philip K. Dick.

Diuen que l'agressivitat humana és un remanent reptilià que està amagat en els recòndits meandres de la nostra ment. Potser Dick tenia raó en les seves apreciacions sobre la paranoia. Com en tot, portada o viscuda a l'extrem, la paranoia és una patologia, però també com en tot, forma part de qui som. Anem per la vida pretenent sempre que som "normals", però difícilment ens parem mai a considerar en què consisteix ser "normal". És un sinònim de convencional, d'acceptació de l'ordre establert perquè l'ordre social no s'esfondri? Si no recordo malament, va ser Erich Fromm en un llibre el títol del qual no recordo ("The Sane Society", en l'original) el que deia que com a societat acceptàvem com a normal conductes massives que, exercides per una persona com a individu, serien inacceptables. Acceptem que en la guerra es poden cometre barbaritats, i que tot és pel bé comú, però se'ns surt el cor per la boca quan algú assassina un ésser humà. En la meva opinió, ni una cosa ni l'altra haurien ni de bon tros considerar-se normals, ni acceptables.

Fixem-nos ara en la paranoia. Creixem i, més del que ens agrada reconèixer, més d'una vegada donem la culpa al món quan quelcom no ens surt bé. Això va des de l'adjudicació puntual d'aquesta culpa a l'adjudicació massiva d'aquesta, el que, com deia, és ja una patologia. Siguem honestos: no hem dit mai "això m'ha passat per culpa d'aquell/aquella?", "és que me la tenen jurada", o frases semblants?

És realment trist que en la nostra societat es doni un fenomen com l'acòs escolar, que malauradament ha provocat autèntiques tragèdies. I és igualment trist que això s'hagi portat a l'edat adulta, amb el nom d'acòs laboral. Si no recordo malament, al final de Peter Pan l'autor diu que "els nens seguiran essent cruels". L'allargament de la infància, el "peterpanisme", s'ha dut per desgràcia al punt amb que Barrie concloïa el seu llibre. Es pot parlar de paranoia, en l'acòs escolar i laboral? Sempre hi haurà qui utilitzarà l'acòs que suposadament pateix per aconseguir un benefici propi. Aquesta és una conducta maquiavèl·lica, tan com la dels propis acosadors. Però invalida això de fet l'existència real de l'acòs? És evident que no. Per tant, quan algú excusa abominables conductes com aquesta titllant de paranoic el qui les pateix, està bloquejant la realitat, acomodant les seves experiències vitals amb una simplesa digne d'un ase arrogant, i fent-se còmplice dels propis acosadors. Per desgràcia, hi ha professors que es posen de banda dels acosadors (jo ho he viscut en carn pròpia), en un exercici que ja de per si sol els hauria d'invalidar com a pedagogs.

El problema de tot rau en la incapacitat de demostrar els fets. El nen que plora i té por d'anar a l'escola pot trobar-se, ja de ben petit, amb que el titllen de paranoic, per bé que no usant aquest terme: "és imaginació teva", "no, home, no, no et volen fer mal", i frases per l'estil, i difícilment pot demostrar amb proves tangibles que està essent acosat. Hi ha qui, en un exercici d'ingenuitat roussoniana, és pensa que l'home és bo per naturalesa. I no, companys, la maldat, en totes les seves formes, existeix. El remanent reptilià potser és el que ens fa treure la bèstia que tenim dins, i el remanent d'aquest sentir-se observat del que parla Dick és el que fa entrar en joc allò que anomenem paranoia.

Suposo que us deveu estar preguntant a que ve aquesta disquisició meva. Bé, recentment m'havien comunicat que algú per mi molt apreciat havia patit una injustícia. Hores més tard, he sabut que s'havia corregit. Un pensament ha dut a l'altre: hi ha gent injusta amb els altres, sovint per un sentit desmesurat d'arrogància que ells, al seu torn, retreuen als altres. Ja se sap que costa veure la biga en ull propi. Anys i anys de dedicació a una feina poden fer perdre de vista el bosc. Alumnes i treballadors, per desgràcia, poden arribar a rebre el fibló injust d'aquesta observació a les fulles dels arbres per part dels qui els han d'avaluar i/o els poden acomiadar. El més trist de tot és la falta de solidaritat envers el qui pateix la injustícia, que pot passar a ser titllat de paranoic, mentre rep les mossegades del remanent reptilià per part dels qui l'envolten. És ben trist que les injustícies quotidianes, que poden desmanegar vides o destrossar-les, passin desapercebudes, interessadament, i un només apliqui el terme injustícia quan veu els pobres nens que moren de gana a l'Àfrica.

No oblidem que vivim en societat, i les injustícies quotidianes que veiem dia rera dia algun dia ens poden tocar a nosaltres també. No plorem llavors doncs, quan ens titllin de paranoics quan ens va ser tan fàcil despatxar el/la company/a injustament suspès o acomiadat amb el mateix mot, tot i sabent que s'estava cometent una injustícia i vam girar l'esquena covardament al suposat company, sense ni tan sols donar-li suport en privat.

Ser actor

De tant en tant, crec que tots els que ens preparem per ser actors i actrius, i els que ja ho són de ple dret, ens hem fet aquesta pregunta: "per què vull ser actor/actriu?" Ho fem perquè els actors són "les breus cròniques del temps: després de morir és millor que tinguis un mal epitafi que una crítica dolenta d'ells mentre eres viu"? Vàlga'm Déu, Hamlet, ni pensaments! Per mi seria arrogant i pretensiós pretendre això. Al màxim que es pot aspirar és a despertar les consciències d'alguns espectadors, però tot i això, l'efecte és mínim. Emocionar i commoure, bufff!!! què difícil és, però si de cent persones al pati de butaques, cinc o sis surten revolucionats i amb l'esperit ple, havent après del que els hem intentat comunicar, doncs, òndia, donem-nos per satisfets!!!

Sé que hi ha actors que, ja abans de ser-ho, mentre es preparen, se'ls pugen els fums al cap i es creuen que són el millor que s'ha descobert des de la roda i el foc. Ho he vist al Cole del teatre, veiem cada dia als diaris i a les notícies les extravagàncies dels famosos, i, francament, són gent que no entén per res el que vol dir ser actor: comunicar, commoure, fer pensar, fer més savis als qui ens veuen actuar. Si es vol ser actor, un ha de ser, per damunt de tot, humil. Desenganyem-nos, els qui fan que el món rutlli tenen infinitament molt més mèrit que nosaltres: pagesos, pescadors, psicòlegs, metges, paletes, voluntaris de mil i una ONGs... Què podem oferir al món si ens hi comparem? Tothom trobaria a faltar un metge, però a un actor? Ho dubto molt.

La nostra és una altra tasca: el compromís amb la cultura, el portar a escena l'ànima humana, explorar-la i vèncer pors i intentar que l'espectador venci les seves. Portar el que ens remou per dins i fer-ho visible, encara que no ho volguem acceptar, ni nosaltres, ni l'espectador. I és clar, és molt més difícil vèncer les nostres pors com actors per comunicar-les que pels espectadors assumir-les. Al capdavall, si l'espectador vol, en sortir del teatre o del cinema, o parar la tele, se'n pot oblidar del que ha vist si li ha causat malestar. Però nosaltres... ai!!! Quan de patiment hem de passar fins arribar a l'acte últim de comunicació. Que difícil ens és "Acomoda(r) l'acció a la paraula i la paraula a l'acció (...) sense sobrepassar la modèstia de la natura: perquè sobreactuar s'allunya del propòsit de l'actuació, la fi de la qual, ara i abans, era i és ser un mirall de la natura."
Quants cops no hem experimentat la frustració quan ens corprèn el sentiment de que no tirem endavant, de que no sabem com donar el pas següent i no sabem per què? Porto només tres anys estudiant teatre, preparant-me per ser actor, i encara fent les poques classes que la butxaca em permet, però ja he experimentat aquesta sensació. Recentment he arribat a la conclusió que quan tenim la sensació d'estar tirant enrere, de no avançar, en realitat tot és fruit de la nostra psicologia: ens quedem al mateix lloc fins on hem arribat treballant, i quan ens costa donar un pas endavant, psicològicament ho traduïm com haver fet un pas enrere. Però com dic, no ens hem mogut del lloc. Amb pràctica i esforç, el pas s'acaba donant. Qui m'havia de dir a mi fa tres anys que estaria on estic avui com actor! Sé que d'aquí un temps el que ara em sembla impossible, haurà esdevingut possible. El més important és el compromís amb la feina, deixar que tot flueixi (cosa no tant fàcil com sembla però que crec que tots hem experimentat a Horta) i, així, pas a pas, tot va arribant. Fem camí com actors, un camí que mai s'acabarà, i això és el que fa tan fascinant aquesta feina.

Bé, m'adono que estic arribant a la fi d'aquestes reflexions i la pregunta no ha rebut resposta. Per què vull ser actor/actriu? Tot és massa difús, i no crec que hi hagi una resposta clara: per viure altres vides que no podré viure? Per expressar tot el que duc a dins i la civilització no em permet treure? Per...?

Hi ha tantes respostes com estudiants i actors/actrius professionals. I serà un aprenentatge de per vida. I estic content de que sigui així.

Jordi.

Cinc dies

Fa tot just tres dies que he tornat d'Horta de Sant Joan, on jo i al voltant de vint noies i noies hem fet un taller de teatre a l'aire lliure, dormint en tendes de campanya, i ja trobo a faltar tot aquell espai i dessitjo tornar-hi.

Han estat cinc dies màgics, increïbles, apassionants, meravellosos... No em venen les paraules per descriure tot el que he sentit i viscut: he rigut molt, he saltat, corregut, m'he desfet de calor i he quedat com una gamba de tan vermell, se m'han cruspit els mosquits, i he plorat, plorat, plorat: d'emoció, de ràbia, d'alegria, de por... M'he alliberat, alliberat, alliberat!!!! Per fi el bloqueig ha caigut, el bloqueig que fa anys estava taponat dins meu i que em causava desesperació no poder treure. Allà, en la natura, amb les activitats, sense sentir-me quasi mai jutjat per ningú, confiant quan em duien de la mà a cegues, confessant-me amb un matoll i destrossant-lo mentre tothom em veia, i confessant a la companya tot allò que no podia treure enlloc, treient-ho enfora, destapant a dojo tot el que sentia perquè havia de sortir i per fi ho va fer, nedant en l'aigua del riu i del gorc, descobrint la natura, la cova, gaudint la vida com mai recordo haver-la gaudit, amb alegria i temor... Allà, essent jo, el Jordi que segurament ningú coneixia, com jo no coneixia els qui m'envoltaven, amb un bon humor que feia temps havia perdut, essent a estones l'ànima de la festa, aprenent de dos professor increïbles, parlant de teatre, de Shakespeare, plorant a l'espatlla i abraçat a algú de qui mai a la vida m'hauria imaginat fer-ho la nit de Sant Joan en deu minuts intensíssims, rebent el seu afecte, donant i rebent la meva confusió i por... Suportant amb bon humor les escridassades de la xicoteta que és "aixína", ballant per primer cop de manera semi-eròtica com mai hauria cregut que seria capaç de fer-ho... Descobrint la natura per primer cop a la vida, jo, que visc en un poble, la cova i l'aigua, coneixent i iniciant el que espero siguin amistats duraderes amb teatreros, allunyats de la vida en lletra petita a la que tots hem hagut de tornar, malauradament, aprenent dels companys i ells de mi, rebent elogis que em venien per sorpresa, sorprenent-me de com alguna gent pot ser tan perceptiva i encertar-la respecte a mi i d'altres a mitges, equivocant-se i encertant-la... Essent una mosca collonera per la pobra professora, que em va convèncer d'anar-hi... Déu, mai m'hauria perdonat perdrem això! Sempre que hi volgueu tornar i pugui, m'apunto el primer!!!

Ens han passat tantes coses a tots, oi? Com va dir el Peter, moltes més de les que som conscients. Hem donat i rebut més del que ens pensem. M'he endut l'estimació i connexió intensa d'alguns companys, i espero que ells la meva també, i la duré dins el cor, tant de bo per tota la vida!!! I sí, un abans i un després, un canvi, una transformació que feia anys que necessitava i que Horta i vosaltres, companys i professors m'heu regalat, i el més important: la sensació de renèixer perquè m'he alliberat, alliberat, alliberat!!! Comença a esborrar-se un any i mig espantós en la meva vida privada i em sento amb una energia que fa molt havia perdut. Adéu a l'apatia, als pensaments foscos, a la soledat, tot i que l'estiu se'm farà llarg sense veure-us a alguns de vosaltres i tant de bo tinguis raò, companya de confessions, quan em vas dir que tot anirà bé. Tant de bo, crec que m'ho mereixo i tu ja saps què vull dir. I cada cop ho tinc més clar, la llum i la intensitat d'Horta, el conèixer el que no sabia dels companys de curs del Cole, que he tingut un any al costat però he conegut més a fons en quatre dies que en aquelles classes petites i blaves que quan tornem crec que em semblaran claustrofòbiques i on la llibertat de la creació ni tan sols s'acostarà al que hem creat en aquella immensitat d'Horta, on hem deixat anar el nostre jo més íntim, allò que la civilització ens reprimeix i ens ofega i ens fa desesperar...

Mantinguem el record dins del cor del que ha estat Horta, no ho deixem escapar, i tant de bo la vida no s'endugui les nostres il·lusions, en el meu cas retrobades, i siguem uns resistents. És possible, us ho asseguro. Si estàs llegint això, forofa de Dant, tu n'ets la mostra i per això sé que es pot i perquè jo sempre m'he aixecat malgrat tot i per això també sé que es pot... I gràcies a tu, amic actor, per dir-me una de les coses més maques que mai m'han dit: "Adéu, apassionat de la vida!". A Horta m'ha sortit la passió sense ni tan sols pensar-no perquè hi havia llibertat i espai i la natura màgica ens ho ha permès a tots.

Fins la propera, Horta, VIDA, afecte, recerca de qui som i superació de pors i barreres! Ho anirem assimilant i segur que en aquest blog tornes a aparèixer tu i els qui va vam gaudir de la teva generositat.

Jordi.