Paranoia

"La paranoia, en alguns aspectes, crec jo, és un desenvolupament modern d'un sentit arcaic i antic que els animals carn de cacera encara tenen d'estar essent observats. Vull dir que la paranoia és un sentit atàvic. És un sentit que ha perdurat, que teníem fa molt temps, quan érem - els nostres avantpassats eren - molt vulnerables als predadors, i aquest sentit els diu que els estan observant. I probablement els està observant alguna cosa que els vol caçar..."

Philip K. Dick.

Diuen que l'agressivitat humana és un remanent reptilià que està amagat en els recòndits meandres de la nostra ment. Potser Dick tenia raó en les seves apreciacions sobre la paranoia. Com en tot, portada o viscuda a l'extrem, la paranoia és una patologia, però també com en tot, forma part de qui som. Anem per la vida pretenent sempre que som "normals", però difícilment ens parem mai a considerar en què consisteix ser "normal". És un sinònim de convencional, d'acceptació de l'ordre establert perquè l'ordre social no s'esfondri? Si no recordo malament, va ser Erich Fromm en un llibre el títol del qual no recordo ("The Sane Society", en l'original) el que deia que com a societat acceptàvem com a normal conductes massives que, exercides per una persona com a individu, serien inacceptables. Acceptem que en la guerra es poden cometre barbaritats, i que tot és pel bé comú, però se'ns surt el cor per la boca quan algú assassina un ésser humà. En la meva opinió, ni una cosa ni l'altra haurien ni de bon tros considerar-se normals, ni acceptables.

Fixem-nos ara en la paranoia. Creixem i, més del que ens agrada reconèixer, més d'una vegada donem la culpa al món quan quelcom no ens surt bé. Això va des de l'adjudicació puntual d'aquesta culpa a l'adjudicació massiva d'aquesta, el que, com deia, és ja una patologia. Siguem honestos: no hem dit mai "això m'ha passat per culpa d'aquell/aquella?", "és que me la tenen jurada", o frases semblants?

És realment trist que en la nostra societat es doni un fenomen com l'acòs escolar, que malauradament ha provocat autèntiques tragèdies. I és igualment trist que això s'hagi portat a l'edat adulta, amb el nom d'acòs laboral. Si no recordo malament, al final de Peter Pan l'autor diu que "els nens seguiran essent cruels". L'allargament de la infància, el "peterpanisme", s'ha dut per desgràcia al punt amb que Barrie concloïa el seu llibre. Es pot parlar de paranoia, en l'acòs escolar i laboral? Sempre hi haurà qui utilitzarà l'acòs que suposadament pateix per aconseguir un benefici propi. Aquesta és una conducta maquiavèl·lica, tan com la dels propis acosadors. Però invalida això de fet l'existència real de l'acòs? És evident que no. Per tant, quan algú excusa abominables conductes com aquesta titllant de paranoic el qui les pateix, està bloquejant la realitat, acomodant les seves experiències vitals amb una simplesa digne d'un ase arrogant, i fent-se còmplice dels propis acosadors. Per desgràcia, hi ha professors que es posen de banda dels acosadors (jo ho he viscut en carn pròpia), en un exercici que ja de per si sol els hauria d'invalidar com a pedagogs.

El problema de tot rau en la incapacitat de demostrar els fets. El nen que plora i té por d'anar a l'escola pot trobar-se, ja de ben petit, amb que el titllen de paranoic, per bé que no usant aquest terme: "és imaginació teva", "no, home, no, no et volen fer mal", i frases per l'estil, i difícilment pot demostrar amb proves tangibles que està essent acosat. Hi ha qui, en un exercici d'ingenuitat roussoniana, és pensa que l'home és bo per naturalesa. I no, companys, la maldat, en totes les seves formes, existeix. El remanent reptilià potser és el que ens fa treure la bèstia que tenim dins, i el remanent d'aquest sentir-se observat del que parla Dick és el que fa entrar en joc allò que anomenem paranoia.

Suposo que us deveu estar preguntant a que ve aquesta disquisició meva. Bé, recentment m'havien comunicat que algú per mi molt apreciat havia patit una injustícia. Hores més tard, he sabut que s'havia corregit. Un pensament ha dut a l'altre: hi ha gent injusta amb els altres, sovint per un sentit desmesurat d'arrogància que ells, al seu torn, retreuen als altres. Ja se sap que costa veure la biga en ull propi. Anys i anys de dedicació a una feina poden fer perdre de vista el bosc. Alumnes i treballadors, per desgràcia, poden arribar a rebre el fibló injust d'aquesta observació a les fulles dels arbres per part dels qui els han d'avaluar i/o els poden acomiadar. El més trist de tot és la falta de solidaritat envers el qui pateix la injustícia, que pot passar a ser titllat de paranoic, mentre rep les mossegades del remanent reptilià per part dels qui l'envolten. És ben trist que les injustícies quotidianes, que poden desmanegar vides o destrossar-les, passin desapercebudes, interessadament, i un només apliqui el terme injustícia quan veu els pobres nens que moren de gana a l'Àfrica.

No oblidem que vivim en societat, i les injustícies quotidianes que veiem dia rera dia algun dia ens poden tocar a nosaltres també. No plorem llavors doncs, quan ens titllin de paranoics quan ens va ser tan fàcil despatxar el/la company/a injustament suspès o acomiadat amb el mateix mot, tot i sabent que s'estava cometent una injustícia i vam girar l'esquena covardament al suposat company, sense ni tan sols donar-li suport en privat.