GEL ARDENT

La meva ànima, un iceberg de foc amable;

el meu cor, el cercador d'un cos gentil;

les meves paraules, un fibló fugaç de tendresa

en la pell dels qui vull estimar;

tot jo als ulls del món odiat aire visible,

llum invisible als ulls dels pocs que vull.

LAURA

Així com l'arrel dels meus cants, regada per la teva essència,

creix abraçant la terra nodridora

així els teus rajos acaricien el congelat ànim nostre

quan ens sentim petits,

quan la tristor és boira xafogosa i afamada dins l'ànima,

quan el desafecte amenaça amb matar el nostre bé,

el nostre amor,

el nostre somriure,

la nostra acolorida mirada on s'hi traspua la vida.

OMBRA ARRELADA.

Ombra arrelada que tenalla l'ocell del meu glatir,

absència llarga d'espasmes en la nit

i sospirs enfonsats en la teva boca,

sempre roja com la sang del foc,

bevedora de somnis i anhels

que dies de sol a l'ànima forjaren,

de ferro i dolçor,

de cremor i ruixat d'aigua de mel,

de plenitud d'estels i herba sedosa.

Nit de llàgrimes,

jardí verinós que esgarrifa apunyalant el cor que es fon,

melangiós de vermelles paraules i sines d'espígol i mantega,

del teu triangle de seda i sucre,

de cos amatent i onejant,

mar que ennuega el meu delit,

bosc de branques d'aigua invisible,

espessor groga i negra de fils tendres,

de carícies de blau cel i roig amarg,

esclat d'amor i passió irisada.

Negra olor de solitud emplenada dels teus ulls,

on s'hi posa el record de dies de naixença,

de nits cavalcant de petita mort en petita mort,

de bes que enfonsava la seva por en la meva valentia,

de petons celestes d'huracà fermat per la nostra cambra,

on la vida foragitava els adéus finals

dels nostres dies amb cossos no tan bells.

Adéu ara dic al teu llavi amarat de vivències roges i blaves,

a la teva fibra que atorgava cels i paisatges de fantasia.

Comiat amarg i etern,

fins que la sort o la mort no vulguin beneir-nos,

niarà dins del meu cor,

per sempre afamat de les teves glòries i benaurances.

 21/2/2013

LLÀGRIMA TRENCADA.

Llàgrima trencada voldria que portés el dia,

bàlsam per la cuïssor de la ferèstega mort

que neix quan la teva imatge torna a mi,

segura, aliena, ruixada de lluissor,

de vermell afelpat als llavis,

de mirada alquímica i borrosa.

Les mans acaronaven la seda que t'enguantava,

i jo, envejós d'aquells fils verds,

m'enduia el caliu de la teva pell en la distància.

Onejaven cabells com aigua embravida,

i escollia imaginar repós damunt suau sina tendra.

M'eixoplugava de l'amor que traspuaves

com sol inert que mata i dona vida,

inconscient, indiferent, mancat de propòsit,

fi i inici d'ell i el que l'envolta,

en distraccions de cadenes de paraules,

de fotos veloces en llençols grans o petits.

Altaveu de la teva beldat eren les altres,

rostres regal de la natura,

els seus somriures de regust oriental i caucàsic,

llatí i nadiu de la nova terra,

finestres que rodolaven curulles de color

dins d'ametlles encerclades de negre i blau.

I la teva maldat, i la teva bondat,

i el terreny a dues milles d'una i de l'altra,

tot refulgia en els meus sentits,

vessats com aigua desbordada pel món que jo travessava.

A les nits hi havia ruixats,

i brisa i vent i aigua i foc

i també terra ferma,

sota el mar de la meva il·lusió.

Et vaig cercar com aventurer que s'atansa al miratge del tresor,

que s'esfondra sota pluges de sagetes

forjades de rebuig i negació.

A milers, els cops del seu sílex malvat i indiferent,

i a mans de dos dígits,

la seva fosca i rodona negror,

que queia com medecina en dies desesperats,

joves, més vells,

aferrats a la por i a la innocència i al descontent i a l'alegria.

Difuminada, anorreada, negada voldria la teva estampa,

esquinçat plorar a les nits cansades.

Paisatge que vaig solcar de lluny un cop o dos,

embelleixes les jornades d'altri, potser,

o sola segueixes escapçant hores amb la teva alegria,

la teva vermellor, o tal vegada la teva mort a l'ànima,

de la que encara no has despertat.

Dia arribarà que seràs fulla trinxada pel meu avenir sortós,

rierol del passat jovenívol,

rosa cremada i desfeta

sota la meva passa per fi ferma, joiosa i feliç.

SORTIM ARA QUE LA NIT...

Sortim ara que la nit ha deixat d'anar a quatre grapes

i enfonsem-nos en l'albor que la rep

quan es recolza amb bastons de rosada,

i que l'amor tenyeixi el viatge

de groc, blau i roig,

de llibertat i ginebra,

d'alegria i d'inconsciència.

Escalarem murs de cançons i melangia amargues,

envoltats d'ulls petitíssims de foc que salpiquen la volta damunt nostre.

Conversarem amb paraules saboroses, invisibles i pintades de joia,

mentre la raça que ens defineix consumeix l'espelma de la vida,

assolada de tragèdies i miracles

en terres de colors diferents al nostre,

i secretem vitalitat, traspassant-la a eols i ondines,

quan a la platja estiuenca els nostres dos cossos

explorin racons de pell sempre nova i antiga a l'hora.

Traduiré el vapor de la teva mirada en vocable ardent i misteriós,

i cavalcarem esgotant les hores,

jo enjogassat per les pessigolles de la teva joventut,

tu joiosa en la seguretat de la meva abraçada pregona.

Desmantelarem mentides, pujant a estrades ornades de veritat,

dels qui es posen màscares de bondat,

i farem aquosa la seva ànima falaç,

els habitants insensibles a l'alè alié,

els que tenen estreta i baixa l'alçada de la seva honestedat,

i els que tenen franquesa amb nom de deu que mira al passat i el present,

com moneda enganyosa de creus de paper i cares fingides.

I els direm: l'amor és no res si no li doneu la mà del sentiment,

el sexe una buida despulla amb regust caduc,

l'alcohol l'ofec que destrueix el mirall on hi veieu,

en l'hora més privada, la petitor del vostre existir,

tots de cap a peus estàtues desmemoriades,

volgudament encegades al vostre metall ferèstec i oxidat,

al vostre cor de marbre endimoniat.

Tu i jo, segurs de la nostra alçada,

trespassarem bondat en els nostres besos,

vida lluminosa que conjura finals,

acontentats pel nostre acte quotidià

que dóna eixopluc als pobres de butxaca

i als qui contemplen efímeres caigudes

als espadats de les seves ànimes,

orfes ja de somnis dolços i vigilies tranquil·les.

I el dia del sol, en la tarda llòbrega d'hivern,

donarem esperança i nous anhels

a qui ens ho demani sense dir-ho

des del extrem del fil telefònic,

asseguts en cambres on els companys d'esperit

llencen també paraules de bàlsam,

caramels per l'amargor de la vida.

20/2/2013