GEL ARDENT

La meva ànima, un iceberg de foc amable;

el meu cor, el cercador d'un cos gentil;

les meves paraules, un fibló fugaç de tendresa

en la pell dels qui vull estimar;

tot jo als ulls del món odiat aire visible,

llum invisible als ulls dels pocs que vull.

LAURA

Així com l'arrel dels meus cants, regada per la teva essència,

creix abraçant la terra nodridora

així els teus rajos acaricien el congelat ànim nostre

quan ens sentim petits,

quan la tristor és boira xafogosa i afamada dins l'ànima,

quan el desafecte amenaça amb matar el nostre bé,

el nostre amor,

el nostre somriure,

la nostra acolorida mirada on s'hi traspua la vida.

OMBRA ARRELADA.

Ombra arrelada que tenalla l'ocell del meu glatir,

absència llarga d'espasmes en la nit

i sospirs enfonsats en la teva boca,

sempre roja com la sang del foc,

bevedora de somnis i anhels

que dies de sol a l'ànima forjaren,

de ferro i dolçor,

de cremor i ruixat d'aigua de mel,

de plenitud d'estels i herba sedosa.

Nit de llàgrimes,

jardí verinós que esgarrifa apunyalant el cor que es fon,

melangiós de vermelles paraules i sines d'espígol i mantega,

del teu triangle de seda i sucre,

de cos amatent i onejant,

mar que ennuega el meu delit,

bosc de branques d'aigua invisible,

espessor groga i negra de fils tendres,

de carícies de blau cel i roig amarg,

esclat d'amor i passió irisada.

Negra olor de solitud emplenada dels teus ulls,

on s'hi posa el record de dies de naixença,

de nits cavalcant de petita mort en petita mort,

de bes que enfonsava la seva por en la meva valentia,

de petons celestes d'huracà fermat per la nostra cambra,

on la vida foragitava els adéus finals

dels nostres dies amb cossos no tan bells.

Adéu ara dic al teu llavi amarat de vivències roges i blaves,

a la teva fibra que atorgava cels i paisatges de fantasia.

Comiat amarg i etern,

fins que la sort o la mort no vulguin beneir-nos,

niarà dins del meu cor,

per sempre afamat de les teves glòries i benaurances.

 21/2/2013